Avui m'he despertat amb la volada d'un estornell omplint-me la mirada. La temperatura de defora el finestral ha baixat força graus. El passatge vegetal marca fred; un lleuger marciment foliar indica canvis subtils.
Deixo el campus per anar a la vall que em té el cor robat de tota la vida: Olzinelles de Montnegre, el país dels forns de Pega.
Amb la mobilitat limitada, com estic, he triat la sureda jove i planera del damunt del pou de glaç de can Draper: un camí de desembosc horitzontal que em facilitarà el caminar lent i limitat del meu mal moment físic (...). Tinc de company de feina el suro, el meu admirat suro, el que més em sedueix...
Dels més de vint-i-un mil arbres silvestres que s'escampen diversament per la Terra, el suro és, per a mi, el més bell i el més eixerit de tots, evolutivament parlant.
«Et llegeixo, i madono que tu no n'estàs, de desorientat, Martí. Mantens intacta la teva capacitat d'obrir els ulls i estimar el que mires, ser conscient del que et commou i el que et dol». (Mònica Terribas, al pròleg).