A la Barcelona dels anys quaranta, el fenomen del barraquisme no era nou. De la barriada del Somorrostro, ja se'n tenia constància a finals del segle XIX. Però l'augment sobtat de població amb baixos recursos després de la guerra va fer que s'hi creessin noves construccions, autèntics infrahabitatges els habitants dels quals no tenien accés a serveis bàsics com l'aigua o l'electricitat, i encara menys a la sanitat o l'educació.
Elaborat a partir dels diaris personals de Guillem Masana i Montserrat Serra, aquest volum descriu l'obra social que Carme Catà, Pilar Bonfill, Vicenç Sánchez, Xavier Vallory i una colla d'altres joves de vint anys, catòlics, laics i compromesos amb l'Església, van dur a terme en aquella època al Somorrostro. Coneixedors de la feina duta a terme per aquest grup inicial, els caputxins van decidir implicar-se en el projecte, fet que els donava cobertura "institucional" davant els paranys i entrebancs que posava l'Església oficial.
Un document excepcional que descriu amb detall les principals dificultas, les efemèrides, les activitats i, fins i tot, les despeses que va generar l'obra social d'aquests joues des que van posar els peus al Somorrostro a les acaballes de l'any 1948, fins a la demolició, l'any 1966, de l'última barraca d'aquell barri oblidat.