Un cant a la cuina feta amb amor i un deliciós homenatge a les àvies treballadores que mai no es van deixar vèncer per les adversitats del seu temps. Recepta a recepta, vivència a vivència, El camí de les Aigües ens proposa un viatge carregat dolors i de sabors a les nostres arrels, a la nostra infantesa. Una novel·la memorable que ens descobreix la vida de la cuinera Maria Badia al llarg del segle XX a partir de la mirada de la Laura en lactualitat.
A les acaballes de la seva vida, la Maria Badia observa la cuina i seu a taula. Vol trobar la manera dexplicar tot el que ha viscut: les criatures que ha cuidat, les cases on ha cuinat, lamor i el desamor, lamistat, la família, la guerra, la seva passió pels fogons. Quan troba un quadern pensat per apuntar-hi receptes, se li il·lumina la mirada: seran els plats que ha cuinat els que ordenaran els seus records.
La Laura, en canvi, viu en lobscuritat duna lluita desesperada que fa massa que dura. Vol recuperar el control emocional mitjançant lescriptura, però només troba un cert refugi en les converses amb un jove veí i en les visites a la seva àvia. Li llegeix en veu alta un llibre sobre la vida duna cuinera de lEspluga de Francolí. Làvia escolta i no diu res: hi ha alguna cosa en aquesta història, però, que la remou ben endins.
«Era la cuina més gran que havia vist mai. Les parets estaven cobertes de rajoles rectangulars de ceràmica blanca lluent amb una sanefa amb dibuixos de trèvols blaus. A casa no en tenien, de rajoles, i el color de les parets cada hivern es tenyia de gris del fum de la llar de foc. La meva cuina de color de nata que arriba fins al cel. Tenen uns sostres més alts, aquesta gent de Barcelona, escrivia a la mare.»