Per qüestionar el tòpic persistent que considera el moviment obrer terrassenc del segle XIX innocu o poc rellevant per «morigerat», lautor ha rastrejat fonts fins ara no utilitzades pels historiadors locals per recuperar lorganització obrera i alguns episodis dels anys del Sexenni Democràtic i dels inicis de la Restauració, centrant-se en la reeixida vaga de teixidors mecànics del 1888, que fou seguida per lexplosió dun petard a casa del fabricant i cacic Antoni Sala, creador del primer salisme; per l'empresonament perllongat duns obrers que, finalment, no van ni ser jutjats; per la solidaritat amb ells i les seves famílies; per les maniobres de la patronal amb la creació duna societat mixta de fabricants i teixidors, que va fracassar; i per mobilitzacions ciutadanes que gairebé van acabar en una revolta oberta fins que es va produir lalliberament dels presos deu mesos després que fossin arbitràriament privats de llibertat. Tot això en el marc duna organització proletària que tenia en lAteneu Obrer el seu centre dactivitats i difusió.
En paral·lel, veiem el creixement de la fortuna industrial i agrària de la família Sala, i la fabricació del futur líder i cacic Alfons Sala, a través de la seva educació i del paper que va adquirint a lombra paterna en la vida terrassenca fins que aconsegueix els primers càrrecs, primer a la Cambra de Comerç i després com a diputat provincial.
És el procés de forja dun representant de la burgesia industrial, comercial i agrària terrassenca i comarcal preparant-lo per a la intervenció en política, lexercici del control social a través del caciquisme i el manteniment dels privilegis econòmics i socials. Un projecte gairebé estroncat per la desaparició prematura dAntoni Sala, que havia estat el destinatari dun petard que, tot ho fa sospitar, tenia com a objectiu escarmentar un moviment obrer cada cop més ampli i actiu que, ineluctablement, encara creixeria i es radicalitzaria en les dècades següents