Aquest estudi desenvolupa un aspecte essencial i, tanmateix, poc conegut de l'impacte del japonisme a Catalunya: la seva incidència en l'arquitectura i els espais interiors de l'entorn del 1900. A partir de la bibliografia especialitzada i de l'anàlisi de fonts primàries, l'autor reconstrueix un fenomen que fou àmpliament difós a finals del vuit-cents a Occident, encara que n'hagin perviscut pocs testimonis, i recull la diversitat i la riquesa de propostes que van sorgir en l'obra de destacats arquitectes catalans: des del Pavelló Imperial Japonès de 1881 i la casa japonesa de l'Exposició Universal de 1888, fins a la Casa Bruno Cuadros de Josep Vilaseca, la Casa Vicens de Gaudí i la Fonda Espanya de Domènech i Montaner. Amb un plantejament inèdit de les relacions artístiques entre el Japó i Catalunya, aquest llibre revalora la significació del modernisme en la història de l'art universal i el paper capdavanter del nostre país en el progrés cultural d'aquella època.