Mires les aigües de lAra que llisquen dessota lúltim pont. Amb elles viatja una dona anglesa que va escalar la muntanya més alta, el cant del gall fer i la impossibilitat de lamor, les aigües dHeràclit, la sega del blat, la caça del porc senglar, el silenci dels pobles abandonats, el pont de pedra, el pas dels pelegrins. Amb elles viatja la brigada de lexèrcit republicà, el pont destruït, un poble incendiat, les flames de la derrota, el silenci de la pau, el comunidor, la transparència de les truites, la fortalesa del boix, lausteritat del romànic, la fletxa dun trencalòs. I laigua, laigua que baixa, que sescola, laigua que rega, laigua que es vol domesticar, la lluita contra el pantà, el poble que ressuscita, el cant que brolla de la terra, la ronda de Boltaña, les torres de guaita, la por, els àrabs, lòmnibus del correu que arriba tard, els camions de Viñola, les maletes per marxar a ciutat, lemoció dun trèmol que batega a la riba.
Laigua que baixa, laigua que es regenera, laigua que no descansa
I el corrent de la vida dels nostres avantpassats.