En Biel té la bonhomia daquells cuiners generosos, talment un abat de la Real que escampa benedicció per tot arreu, però en forma culinària. Té uns ulls grossos, unes orelles preeminents, una boca i un nas que sobresurten per fer evident que aquests quatre sentits acompanyen unes mans que poden dur endavant propostes que són del gust de tothom. Tot això ve acompanyat duna mirada suau i entremaliada alhora, duna veu parsimoniosa, duna oïda sempre disposada a escoltar, i duna humanitat fora mida. Un cuiner que és lamo, o un amo que fa de cuiner, que sasseu amb els clients a degustar els seus plats, que nexplica lelaboració feta amb lexperiència danys i panys, i la saviesa que comporta romandre davant els fogons dençà de 1978.
(«Història duna passió. Semblança personal den Biel Felip», de Felip Munar)
La cuina mallorquina, tantes vegades vilipendiada i maltractada per gent que ni la coneix, ni la estima, ni tampoc la sent com a pròpia, ha esdevingut en les darreres dècades una trista caricatura de si mateixa, un despropòsit culinari i una ganyota cultural envers la nostra societat. Can Biel Felip sha erigit, en aquest mateix temps, en un reducte de plaer mengívol local, dhistòria viva comestible i de resistència estoica del que ha estat, és i ha de ser la vertadera Cuina Mallorquina tradicional.
(Del pròleg de Miquel Calent)