La present obra desitja fer l'anàlisi de diverses claus distintives presents en la memòria comunista espanyola durant l'ampli període circumscrit entre la II República i la Transició democràtica, encara que el seu eix d'atenció prioritari se situa entre la Guerra Civil i finals dels anys seixanta. Es tracta, per tant, d'una proposta concebuda amb un afany panoràmic que cobreix un gran lapse de temps i que s'inscriu davant d'una seqüència de contextos històrics diferenciats. Des del punt de vista de la seua fonamentació documental combina fonts primàries junt amb reflexions basades en bibliografia nacional i internacional. La seua intenció és presentar una mirada, selectiva i integrada, que combine alhora la investigació i la síntesi reflexiva.
Però no es tracta d'un llibre sobre la història del PCE, i tampoc és una història de la Guerra Civil, del règim de Franco, de l'exili, la resistència contra la dictadura o de la Transició, però tots aquests moments i situacions, així com la trajectòria del partit com una estructura orgànica i col·lectiva sociocultural, només formen mers rerefons per a les seues pàgines.
En apel·lar a la memòria com a objecte d'estudi al·ludim a exercicis d'evocació personal i a dinàmiques de rememoració compartides, a polítiques de record, a símbols amb càrrega commemorativa i a senyes d'afirmació o de rebuig grupals, o amb gran abast social. També a determinats lideratges susceptibles d'encarnar evocacions històriques, amb freqüència des de retòriques de to èpic o dotades d'una notable càrrega d'emotivitat.
Memoria roja.Una historia cultural de la memoria comunista en España, 1931-1977 parteix de la premissa que el PCE constituí, entre els anys trenta i setanta un exemple emblemàtic d'emplaçament carregat de sentits i significacions associables amb imaginaris del passat que respongueren a usos i intencionalitats diverses. Aquest fenomen pot relacionar-se amb la visió atorgada als partits comunistes com a maquinàries de polítiques de record susceptibles d'expressar-se a través de múltiples formas (testimonis autobiogràfics, relats biogràfics, textos orgànics o iconografies amb potencial càrrega historiogràfica, litúrgies col·lectives, codificació de regles actitudinals i de conducta...), que es van veure sotmeses a diverses mecàniques de control.
El llibre també considera que molts dirigents, militants o simpatitzants comunistes espanyols podrien ser titlats, en reprendre la consideració de Svetlana Aleksiévich sobre el poder de la impregnació del passat en la cultura soviètica, de «persones incapaces de substraure's a la història, de desapegarse'n». Una càrrega trascendental que ajuda a entendre allò que s'ha definit com el complex de superioritat comunista, basat en sobrevalorar el caràcter del partit com una ferramenta propiciatòria del canvi històric o l'emancipació social.