Els anys previs al canvi de segle s'havia estès la sensació que una nova centúria portaria inevitablement una vida millor, una idea il·lusòria que s'evaporà ben aviat.
Els indubtables avenços tecnològics, amb l'energia elèctrica i l'automòbil en primer pla, dibuixaven un món ple de novetats sorprenents, invents que facilitaven la vida diària però alteraven els costums. De sobte, els vells principis, l'educació religiosa o el reverencial respecte pel poder semblaven coses del passat. Els canvis afectaven la globalitat dels països occidentals, però en el cas peninsular calia sumar-hi altres factors. Després del desastre colonial de 1898, el règim polític espanyol havia quedat en estat de xoc, ancorat en una monarquia desprestigiada i un anacrònic sistema de partits institucionals, el liberal i el conservador, que es rellevaven al Govern sense propostes creïbles de reforma.
A Barcelona, el conflicte arribava a la màxima efervescència. La construcció de l'Eixample, l'annexió de gairebé totes les poblacions del Pla i l'aparició de noves indústries havien convertit la vella ciutat provinciana en una metròpoli activa, inquieta, diversa i cosmopolita, però carregada de contradiccions. En l'àmbit polític, durant la primera dècada del segle XX es produí la consolidació del catalanisme, l'aparició del republicanisme modern, la presa de consciència obrera i la implantació d'un populisme descarnat, posicionaments destinats a una col·lisió sense precedents.
